Ahir els musulmans xïïtes van celebrar el dia de l’Ashura (segons em va explicar el que sabia parlar millor el castellà, ells ho pronuncien “Ashulà”). Commemoren la mort d’un màrtir, nét d’un profeta.

Curiós de veure. Els homes resaven i es planyien i es colpejaven el pit; les dones, apartades de la celebració, estaven confinades en un espai petit, a l’aire lliure, esperant que els homes acabéssin, mentre cantaven i jugaven amb els seus fills. Em van deixar entrar a parlar amb elles, i en veure’m amb la càmara es van mostrar molt receptives i em mostraven els seus fills perquè els fotografiés.

Quan els nens van veure que la foto apareixia al visor de la càmara se’m van tirar tots a sobre -literalment-. Tots volien que els fés fotos, i les mares em fèien que sí amb el cap i dèien “no problema, no problema”. O sigui que vaig disparar i disparar, des de terra, aixafada i coberta de nens somrients i cridaners.

… ara ja sé cap on és la Meca.

____________________
One year ago in this blog: Col.legi d’Arquitectes