És molt difícil veure -i fotografiar- la boirina que generen les onades quan peten a la platja: s’han de donar les condicions ambientals idònies, no ha de fer gaire brisa, la llum del sol ha de venir en un angle concret, i l’espectador ha d’estar situat exactament al lloc adequat, amb el sol més o menys de cara.

La vaig fotografiar amb el 70-300, sense saber ben bé si continuar mirant-la a través del visor o baixar la càmara i gaudir del moment, que només dura uns minuts (el sol de seguida canvia l’angle de la llum i es perd la màgia). No m’esperava la sorpresa visual i em vaig quedar molt quieta, en silenci, fent clic. clic. clic. El món s’havia aturat i jo intentava no respirar per allargar el moment.

Els amics m’esperàven impacients, havíen seguit caminant i jo m’havia quedat endarrerida. Sense haver estat conscients del fenòmen, em cridàven “Anna, vens o què?”.

… moltes vegades he tingut la sensació de no poder compartir aquests moments amb ningú.

Avui comparteixo :-)

.